El jardí de l'ànima

 

 

 

 

 

 

 

 

Soc feliç? Pregunto? Afirmo?  soc feliç…

 

No es tant fàcil, la felicitat absoluta no existeix.

 

Soc feliç mes estones que infeliç i això em proporciona una confortabilitat de vida prou bona com per poder ser conscient dels moments en que les petiteses no em garanteixen aquest 100%.

 

No obstant segueixo compartint la meva vida entre la realitat i els camins del meu jardí, això si, sense confondre ni barrejar aquests dos móns; (sols en la justa mesura).

 

Sempre busquem complements per allò que a la nostra vida diària ens costa arribar, la gran diferència es si fas el pas, si evoluciones o si tant sols ens dediquem a imaginar.

 

Posem en marxa els valors i sentiments, els pros i contras, i finalment desenvolupem el nostre pla de vida, renunciant per tenir.

 

 

Continuem cridant en silenci amb l’esperança de que algú escolti el clam ofegat de la nostra ànima.  

 

Els símptomes silenciosos d’aquest crit son poc visibles, subtileses que alguns cops l’observadora avispada pot desxifrar, però que la majoria dels cops passa inadvertit fins hi tot per la meva pròpia consciència.

Seguim plorant, les flors d’aquesta terra, les roses blanques van incorporant petits senyals de llibertat que pugen els ànims del meu jardí.

 

Plorant reguem les terres fèrtils per fer créixer un jardí bonic, plàcid tranquil...

EL JARDÍ DE L'ÀNIMA ESTÀ ABANDONAT ?

 

Mes o menys abandonat, amb mes o menys preocupacions...

 

Aquí de nou present per plasmar la vida interior?

Hauré de seguir observant les reaccions del meu cor, dels sentiments que controlo i els neguits que em provoquen.

 

Ens poden agradar dos persones alhora? 

Els somnis son molts cops els aliats de l’ànima. Una àmima que en un mon oníric campa sense barreres ni convencions socials. 

 

Desprès de voltes estiuenques tornar al meu jardí ha suposat una constatació: durant dies les blanques flors han  anat minvant en els meus records, però la seva observació de nou em fa recordar com m’agraden.

 

La revolució de la meva vida interior es cada cop mes present, potser uns dies de descans ho tornin tot a lloc, però la veritat es que avui per avui la sensació de desori interior es mes forta que mai.

 

Estic certament preocupat, i això es un fet irrefutable. No puc fer-hi mes, em topo amb les flors blanques a cada recó del meu jardí.

 

De fet m’agradaria poder separar l’univers d’aquest jardí de la vida real. No ens enganyem, això no es possible i hauré de conviure amb  les conseqüències dels meus actes.

A vegades m’espanto dels camins que agafa la meva ànima.

 

Potser està buscant la sortida del jardí, sortir al mon real i controlar-me la vida....   

 

Les llums de la matinada continuaran espurnejant, i poc a poc aniran buscant pels distints racons d’aquest estiu les sensacions per poder emmarcar els teus records.

Alguna cosa passa amb la meva ànima. La tinc escapada pel jardí buscant on reposar definitivament. Algunes ànimes fan viatges per si soles, buscant altres horitzons sense un rumb fix, sense ser evident cap on tirarà.

Es evident que la meva fa mesos que vol buscar el seu lloc, i crec que aquesta setmana ha decidit que era temps de cercar pel seu compte, sense el que la pròpia racionalitat imposa en el dia a dia.

Buscarà la flor blanca la meva ànima?

 

Son idees que surten sense mes, esperant a una estació  del sud  de Catalunya a que aquest tren es decideixi a engegar de nou. Mentrestant les coses (parant a estacions que no tenia previstes) passen poc a poc, molt poc a poc.

Imagino... i no concreto res, mai.

Jo soc així.

Ara que la primavera ja es un record proper de trasbalsos, pluges i prats multicolors, l’estiu s’instal·la al meu jardí.

A l’estiu la noció del temps canvia: les lentes hores de migdia i els màgics i ràpids minuts de la nit configuren un ritme vital diferent a la resta de l’any.

A diferència dels altres mesos, el meu jardí te a l’estiu unes magnífiques platges mediterrànies; on una aigua freda i cristal·lina rep el meu cos i la meva ànima amb una mes que complaent benvinguda.

Es potser l’època mes convulsa del meu jardí, pel que passejo diàriament amb la flor blanca a la butxaca

 

El Jardí de l’Ànima es tant gran, tant formidablement gran, que estic pensant en construir un hivernacle al voltant de la flor blanca que vaig trobar la setmana passada.

 Un lloc on tenir cura i gaudir de la seva bellesa, apartat del meu dia a dia; regar-la i fer-la créixer en condicions, com es mereixen les coses boniques.